13/08/2026
Mongòlia m’ha recordat una cosa que, curiosament, també passa quan emprenem, quan creem i quan decidim fer alguna cosa que encara no sabem si serem capaces de sostenir.
El cervell acostuma a rendir-se abans que nosaltres.
Hi ha hagut moments en aquesta aventura en què he pensat: no puc.
Una pujada massa dreta.
Un desert que semblava no acabar-se.
Quilòmetres acumulats.
Cames cansades.
Una etapa reina de 21 km i 660 m de desnivell després de diversos dies corrent.
I, sobretot, una conversa constant amb el meu propi cap.
No arribaràs.
Vas massa lenta.
La resta està molt més preparada.
Potser això et queda gran.
I després feia una passa més.
I una altra.
I alguna cosa canviava.
No perquè de sobte deixés de costar. Sinó perquè descobria que aquella frase de “no puc” moltes vegades no era una realitat. Era una hipòtesi.
I això m’ha fet pensar molt en la creativitat i en l’emprenedoria.
Crear és avançar sense tenir tot el mapa.
Emprendre és prendre decisions abans de saber exactament com acabarà la història.
Innovar és atrevir-se a entrar en territoris on encara no tenim totes les respostes.
I créixer, moltes vegades, és aprendre a no creure’ns tot el que ens diu la por.
Mongòlia m’ha ensenyat que els límits no sempre són murs.
De vegades són portes.
I que darrere d’un “no sé si podré” pot haver-hi una versió de nosaltres que encara no coneixem.
He corregut per desert, estepa, muntanya i boscos.
Però potser el recorregut més interessant ha estat un altre.
El que va de “no puc” a “ho estic fent”.
I aquest, sospito, és un camí que no s’acaba aquí. 🐎🇲🇳
Només em queda donar gràcies a per creure amb mi quan jo no ho feia i per estar sempre allí i a per fer-ho tot fàcil i impecable i a pel cuidatge en tot moment.
Innovació Reptes Mongòlia
